Així, el tenor literal de la disposició addicional està redactat de manera que deixa fora del seu àmbit d'aplicació als néts d'aquells espanyols que, encara emigrant com a conseqüència de la Guerra Civil o la Dictadura, no reunien la condició d'exiliats. Amb això, es deixa fora a la gran majoria d'emigrants; aquells que a pesar de no haver sofert un exili hagueren de deixar enrere el seu país i perdre la seva nacionalitat com a conseqüència de la conjuntura política.

Més encara, en la redacció inicial dalt citada de l'apartat segon de la Disposició Addicional Setena es deixava fora a aquells néts d'àvies que haguessin contret matrimoni amb estrangers nacionals de països amb els quals Espanya no havia signat Conveni de Doble Nacionalitat. I això en virtut que la redacció original de l'article 23.3º del Codi Civil deia que:”També perdran la nacionalitat espanyola: (...)3º.-L'espanyola que contregui matrimoni amb estranger, si adquireix la nacionalitat del seu marit”. Per tant, a l'haver perdut aquestes dones la nacionalitat espanyola des del moment del seu matrimoni, ja no podien transmetre-la als seus fills ni als seus néts. Així, aquesta redacció de la norma portava el seriós problema de que propiciava mantenir i expandir els efectes d'un article que havia estat ja derogat per la Constitució espanyola de 1978, per ser el seu contingut contrari a ella.

El 18 de novembre de 2009 la DGRN, mitjançant Instrucció de Servei, va buscar unificar criteris i resoldre la injustícia, a l'establir que l'esmentada llei havia d'interpretar-se uniformement en el sentit d'entendre que: “les àvies que van perdre la seva nacionalitat espanyola per matrimoni durant el seu exili en l'estranger , donen dret als seus néts a optar a la nacionalitat espanyola a l'empara de la citada Llei 52/2007.” No obstant això, l'eficàcia de tal precepte queda àmpliament limitada a l'establir-se a continuació que  “No obstant això, ha de considerar-se igualment que aquelles àvies que van perdre la seva nacionalitat espanyola per matrimoni abans del seu exili a Espanya, encara quan posteriorment s'exiliessin, no entren en tal interpretació.”

Per tant, resulta paradoxal veure com la intenció de la llei manifestada en l'exposició de motius contrasta amb el disposat en el seu articulat, ja que si bé busca estendre la seva empara als descendents d'aquells emigrants que van abandonar Espanya durant una conjuntura política determinada, també és cert que a la pràctica tracta de manera desigual als fills i als néts de tals emigrants, deixant fora de la seva empara als néts de ciutadans espanyols que van anar igualment víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura. Així mateix, segueix emparant les conseqüències derivades de lleis que van ser derogades per la constitució, com ho són el qual una dona pogués perdre la seva nacionalitat per matrimoni. Això és així ja que admet que aquelles dones que per matrimoni van perdre la nacionalitat espanyola abans d'exiliar-se segueixin sense poder transmetre la nacionalitat espanyola als seus néts, encara quan amb posterioritat fossin igualment víctimes de l'exili, mentre que aquells barons exiliats que van contreure matrimoni amb estrangeres, independentment del moment del seu matrimoni, van conservar la possibilitat de transmetre la nacionalitat espanyola a les seves descendents.

Per tant, de no realitzar-se una nova interpretació de la llei per part de la DGRN, es faria necessari acudir davant la jurisdicció ordinària i si escau davant el Tribunal Constitucional perquè es reinterpreti una llei que, com s'ha exposat, promou el manteniment d'una situació discriminatòria per a la dona que en el seu moment va ser abolida pel disposat en la Constitució.

(*) Per Nayra Marchán